Panopticon

A finals del segle XVIII, el filòsof anglès Jeremy Bentham dissenyà una perversa construcció — consistent en una estructura circular amb una caserna de guaita al centre — anomenada Panopticon. Un maquiavèl·lic sistema de control que permeté a un sol guarda vigilar a qualsevol dels reclusos en tot moment, sense que aquests poguessin saber si eren observats.

Fins aquí la cosa pot no semblar gaire revolucionària com per merèixer tal dilatada entrada a la Wikipedia, però l’agudesa del concepte no recau en la seva arquitectura. Si no al fet que possibilita a un sol guarda a controlar simultàniament totes les cel·les. En el moment els presos no poden saber si estan essent o no observats, els obliga a comportar-se com si estiguessin essent observats de manera permanent.

En altres paraules, la mera possibilitat en regula el seu comportament sense ni tan sols exercir una “força” real en ells; o més senzill encara, no actuem igual quan ens miren — de fet, potser hauríem d’haver començat per aquí.

Aquesta idea, avui dia, no pot resultar més rellevant. Ens il·lustra fins a quin punt la privacitat ha esdevingut l’última arma que ens queda per poder defensar-nos en una guerra asimètrica contra els gegants de l’atenció. Una guerra que, fins i tot als més optimistes, els requereix grans dosis d’esperança per no donar per perduda.

N’estem parlant ara, de tot plegat, perquè la noció de privacitat com a tal no sempre s’havia entès així. La privacitat no ve impresa en el nostre ADN, ni és un mecanisme evolutiu pel qual en perdura l’espècie. De fet, segles enrere, quan encara gaudíem de la vida tribal en petites comunitats, no era ni tan sols un concepte distingit.

La privacitat emanà en paral·lel amb la nostra capacitat de crear i coordinar grans organitzacions — no entenent encara “grans” com el govern Xinès, però amb qualitats que sobrepassaven la competència de l’individu o la tribu. La privacitat esdevingué un racó existencial per resguardar-se dels perills els quals els individus es podien veure sotmesos. Com aquella carta que et guardes prop del pit per no claudicar encara en la partida.

Almenys en aquests contexts les normes del joc eren clares. Els rols de l’oprimit i l’opressor estaven ben delimitats. Li podíem posar cara i ulls als potencials riscos als quals estàvem exposats. Ara bé, quan aquestes fronteres es desdibuixen rere un embruix anomenat algoritme, resulta difícil entendre que vivim constantment sotmesos a tal opressió. Més quan, amagades en forma de “termes d’ús i política de privacitat”, ens hem despullat i acceptat — de bon grat i per avançat — totes les seves conseqüències.

És exactament aquí quan Panopticon i privacitat convergeixen i es retroalimenten dins d’un mateix problema. Per una banda, el Panopticon del segle XXI no té forma de presó, sinó que es presenta com un amic dòcil, inofensiu, d’icones blaves i fonts arrodonides. Un noi maco, bona gent a qui hem benvingut de manera omnipresent en les nostres pantalles. Per altra, és precisament aquesta bona gent, qui ens ha venut la privacitat com un debat binari. Una simple separació entre el bé i el mal, on l’argument de “no tinc res a amagar” en fa tota la diferència.

Vet aquí el problema, puix que la privacitat no té res a veure amb cadàvers sota la catifa del menjador. Ha de veure amb el fet que, Like rere Like estem posant les totxanes del nostre propi Panopticon. Una presó quàntica, sense finestres, en què potser no ens escolten, però on se’ns farà impossible saber quan miren i quan no. Una existència invariablement fingida on hem claudicat l’autoria del nostre proper pas.

Així doncs, la pròxima vegada que pensem en privacitat no pensem en una disputa entre bons i dolents, sinó en un dret fonamental que, ni que sigui de píxel en píxel, hem de protegir.