2021 / 05 / 12
A continuació s’adjunta una petita sinopsi, extreta directament d’un prototípic sopar de Nadal.
L’altre dia, parlant amb un amic, li vaig comentar que em volia comprar una Brompton. Et juro que només li vaig mencionar de passada. No la vaig buscar a Google, ni a Facebook, res, només una esporàdica conversa. Doncs no et creuràs el que m’ha passat. Aquella mateixa tarda, divagant pel feed d’Instagram… pam, un anunci d’una Brompton. Conclusió: realitat distòpica, ens escolten. Els micros dels mòbils estan a la guaita de manera permanent.
Guillem d’Occam fou un frare franciscà, a qui se li atribueix el principi de la navalla d’Occam. Dit ràpid i malament, la navalla d’Occam ens ve a dir que davant d’hipòtesis discordants que competeixen entre si, possiblement la més simple en sigui l’explicació.
És probable que ens escoltin de forma assídua. La complexitat de la tecnologia que maneguem ens fa difícil comprendre què fan o deixen de fer amb les nostres dades. Però hi ha una explicació més plausible de com aquella Brompton ha aparegut “per sorpresa” als intersticis del teu — perfectament elaborat — feed de cuina i postureig.
Malgrat que és cert que mai has buscat una bicicleta de forma explícita, donat el teu llarg rastre a la xarxa — un aglutinat de cerques, Likes, localitzacions, historial de compres, entre molts d’altres — s’ha modelat un perfil digital de la teva persona. Aquest et qualifica de dona, d’entre 30 i 35 anys, resident a Barcelona, amb alt poder adquisitiu, certa afinitat per la cuina Japonesa, i entusiasta del fitness. A més, l’altre dia caminant cap a casa, vas passar per davant de Tomàs Domingo i t’hi vas aturar durant una bona estona, a contemplar la Brompton. No vas dir res, simplement et vas parar a mirar.
Aquesta història per no dormir és sens dubte un atestat molt més versemblant de per què se’ns ha aparegut aquesta bicicleta. Encara que ens sembli una narrativa molt més complexa — per tant desalineada amb la navalla — aquest article és aquí per convèncer-te que realment no, i que el món del big data és molt més real, embrollat, però sobretot, pervers del que ens podem arribar a imaginar.
Des d’un punt de vista molt simplista podem segmentar el món de l’agregació de dades en dos grans regnes.
Per una banda, hi tenim grans agregadors com Google o Facebook, els quals ens creen perfils psicològics dins els seus dominis. Tot i això — contràriament al que molta gent sol pensar — aquestes empreses no venen les nostres dades. Ans el contrari, les custodien exhaustivament i són el seu tresor. El que sí fan és utilitzar aquests perfils per servir-nos els millors anuncis possibles.
Per altra banda, hi tenim els coneguts com a “brokers de dades”. Una indústria poc coneguda, molt més opaca, que mou més de 200 bilions de dòlars l’any, i que fonamenta tota la seva operativa en el minat i compravenda de dades personals.
Tot comença amb coses senzilles, com per exemple, dades públiques com registres bancaris o minant la teva empremta social a la web. La cosa es mou al següent nivell quan aquest broker comença a perfilar-te adquirint informació a tercers: historials de compres de la targeta de crèdit, ubicacions recents a través d’empreses de telecomunicació, cookies del navegador, una llista dels teus amics o, fins i tot, aquella targeta de punts del Bon Preu que creies era per aconseguir un descompte en pasta de dents. Ja finalment, tot es complica quan centenars d’aquests brokers comencen a intercanviar dades entre ells, fins a completar perfils que s’estimen, de mitjana, en quatre o cinc mil punts de dades per persona. Com més específica sigui una dada, més valuosa serà al mercat, ja que permetrà apuntar-nos de forma més específica.
Les dades, per si mateixes, no són ni bones ni dolentes. De fet, quan ben utilitzades, les dades poden ajudar a treure el millor de nosaltres. Apreciem a un bon amic ens conegui i empatitzi amb els nostres problemes. Compartim lliurement interessos i pors amb ell/a perquè sabem que el nostre benestar és del seu màxim interès. De la mateixa manera, valorem un bon motor de recomanacions que, de tant en tant, ens sorprèn amb noves pel·lícules o cançons, que mai haguéssim descobert per nosaltres mateixos.
Malgrat això, la perversa indústria de les dades i el “gratuït” han convertit aquests patrons en l’excepció, no pas la norma. Hem perdut el control, no sabem què saben, ni com les utilitzen, aquestes dades. Però no semblem preocupats, no en parlem gaire d’aquests temes. Només ens exaltem quan, per exemple, ens pensem que ens escolten. Com si “escoltar” creués una espècie de barrera moral prefabricada que no estem disposats a assumir.
Bé, almenys hem tirat una línia, menys és res. Però saps què? A aquests no els cal ni escoltar. El volum de dades que aquests gegants maneguen és més que suficient per saber que realment volem aquesta Brompton. El que ens ha de preocupar de veritat, el problema moral que presenten, és que han trobat maneres de preveure les nostres accions i, fins i tot, conèixer’ns millor que nosaltres mateixos.