2021 / 03 / 24
Descontents amb la realitat actual, ens posem unes ulleres i, de sobte, hi sóm — habitem un nou món. Una simulació virtual, persistent, d’escala infinita, amb la seva pròpia legislació, economia, i fins i tot, per què no, física. Enterament creat per nosaltres, Homo sapiens.
Parlem, és clar, del Metavers — la cristal·lització d’una idea que, silenciosament, ens persegueix com a espècie des que tenim consciència.
Des d’un punt de vista tecnològic, el Metavers és una entelèquia eminentment seductora per a qualsevol enginyer. Però aquesta no és la conversa que tindrem aquí, ara mateix. El que ens ocupa és l’angle filosòfic del concepte. Anem a dir potser… el meta-Metavers.
Entre els misteris no resolts de la humanitat, des de les primeres civilitzacions fins el dia d’avui, en destaca la incessant cerca d’un hipotètic creador. Fins i tot un ciutadà de l’antiga Grècia — transportat al present — se sorprendria enormement en veure que malgrat que disposem d’artefactes navegant els cels i telecomunicacions instantànies, encara no tenim respostes per l’existència d’un ésser superior.
Aquesta obsessió no ens hauria de sorprendre. Ho hem empaitat des de sempre. Ja sigui mitjançant obres teatrals, cinematogràfiques, o jocs immersius de realitat virtual. L’esperit és el mateix: crear realitats fictícies. L’únic matís és que la tecnologia ha millorat, i inevitablement ho seguirà fent. Aquesta és l’única variable que sabem mai s’aturarà. La simulació cada dia serà millor, més “real”. I d’això en podem estar ben segurs: assumint qualsevol — per petit que sigui — rati de millora, donat prou temps qualsevol recreació serà indistingible de la nostra realitat.
Malgrat això és tot plegat una entelèquia que encara no sabem articular perquè no n’entenem la seva forma final. L’art del possible s’accelera i la mateixa definició de complet no para de moure’s endavant per tornar-se més sofisticada. Una curosa aproximació de la realitat fa uns anys, avui ens sembla un mar de píxels de la mida de taronges.
Sigui com sigui, o arribi quan arribi, és el moment de fer-nos preguntes. I és que encara que el Metavers, des d’un punt de vista filosòfic, no ens dóna solucions a l’enigma identitari del creador, no ve exempt de conseqüències. Inevitablement ens posiciona a nosaltres en el Déu de la subseqüent espècie.
Des d’un punt de vista molt pragmàtic, el concepte de Metavers té moltes implicacions: tècniques, socials, econòmiques, filosòfiques… però al cap i a la fi, no és més que una puntada endavant.
Estem posant els pilars socials d’una simulació que, sobre el paper, ens salvarà de les penúries que nosaltres mateixos hem creat. I ens preguntem… per què? En quin moment crear un nou món es converteix en una millor alternativa que arreglar el que ja tenim?
Ens direm que serà un món millor. Que la versatilitat del software ens possibilitarà recrear el que les lleis de la física no ens permeten a la Terra. Que sempre és més fàcil començar de zero. Que ara va de bo.
I malgrat ens entusiasmem amb la idea de poder recrear un nou món del qual nosaltres en som els creadors, no podem deixar de preguntar-nos qui n’estarà al càrrec, d’aquest nou món? Qui en determinarà les normes? Com n’assegurem la promesa d’una governança neutral i distribuïda? O pel contrari en seran quatre — que com a Internet — n’acabin extraient tot el valor.
Inevitablement estem cada dia més a prop d’un moment inèdit en la història. El punt d’inflexió on ens convertim en Deus. Estem a la guaita doncs, que la nostra creació en lloc d’un pa, no vingui amb un anunci sota el braç.