2021 / 04 / 14
Farà uns anys, escoltàvem una idea suggerent. Predicava una cosa així com que vivim en un context dissonant, on tenim alhora emocions paleolítiques, institucions medievals, i tecnologia divina. Aquesta setmana, Safareig ens l’ha recordat de nou.
L’economia de l’atenció on un tercer — que ens vol vendre quelcom — paga la festa dels productes que utilitzem, ha penetrat tan profundament en totes les capes de la societat que ja no en notem la diferència. Ans el contrari, ens estranyem i reaccionem de manera incrèdula quan se’ns presenta un producte digital pel qual hem de pagar.
Gratuït ha esdevingut el nou normal. D’això ja en parlàvem fa unes setmanes a Safareig, durant un breu repàs de la història d’Internet — en el context de l’economia del creador.
Aquests agregadors van alterar la mateixa naturalesa d’Internet i el van convertir en un espai tancat, centralitzat i, sobretot, gratuït. Un gratuït amb asterisc i molta lletra petita, on sense preguntar gaire vàrem bescanviar comoditat per privacitat.
Se’ns va vendre un Internet pel qual no havíem de pagar. El que no se’ns va dir és que el cost de mantenir aquesta promesa seria una guerra inexhaurible per les nostres dades i la nostra atenció.
Difícilment podrem desgranar el que tot plegat comporta amb set-centes i poques paraules. A la xarxa de ben segur hi trobaràs molta literatura al respecte, fins i tot de gratuïta, que n’entrarà en molt més detall. La idea d’aquest pamflet és la d’alertar que aquesta no és una guerra entre iguals, però sobretot, que és una recepta segura per la infelicitat.
Tots ens creiem més llestos que els publicistes. A mi aquests no m’enreden o els anuncis a mi no m’afecten són preceptes que ens diem a nosaltres mateixos per creure que n’estem exempts, que això de la publicitat és per persuadir les ments més “dèbils”. Ens imaginem una partida d’escacs, blanques contra negres, on nosaltres juguem contra els anuncis i, partida rere partida, sempre li cruspim la Reina al tercer moviment.
Malauradament la realitat és una altra. L’analogia dels escacs no va desencaminada, però hem confós els participants. Fallem a entendre que aquesta no és una partida d’audiència versus publicistes. Resulta que nosaltres ni tan sols hi juguem. No som els personatges rere el taulell. Aquesta és una partida entre anunciants. Nosaltres no som més que les peces, passives, esperant que els seus capricis publicitaris ens moguin allà on els interessa. Per molt que ho vulguem, no hi tenim res a dir en aquesta partida.
La cosa es posa encara més lletja quan els jugadors deixen de tenir un rostre humà i evolucionen per esdevenir algoritmes dissenyats per un grup reduït dels millors enginyers. Algoritmes implacables, sense ànima, amb la capacitat de conèixer’ns millor que, fins i tot, nosaltres mateixos. Aquests combatran cada dia les nostres ments, que segueixen essent les mateixes que habitaven cavernes i s’asseien al voltant del foc, acompanyades d’un petit grup tribal.
Una guerra constant i injusta entre el nostre cervell primitiu i l’estat de l’art de la intel·ligència artificial defineix el món tal com el coneixem. Una maquinària invisible renovada amb armes més seductores dia rere dia. L’última versió se’n diu Stories, un format efímer i addictiu, que ha après a jugar amb les vulnerabilitats de la nostra indefensa ment com cap altra.
La seva naturalesa volàtil ens recorda regularment en forma de notificació que la nostra dosi de dopamina ara té data de caducitat. La seva existència és tan omnipresent que ja no en distingim el món real de la protorealitat filtrada que les Stories recreen constantment.
El resultat? Una prescripció per a la insatisfacció crònica en veure que la nostra finestreta digital al món només ens regala personatges plens de joia, lluint siluetes impossibles, en escenaris paradisíacs. Dotzenes d’inputs diaris que ens recorden que meravelloses són les vides dels altres. Un scroll infinit on, de tant en tant, s’hi cola un “recordatori patrocinat” amb la fórmula màgica que promet acostar-nos una mica més a aquest ideal a canvi d’un clic i quatre calerons.
Insistim, emocions paleolítiques versus tecnologia divina. Nosaltres, els Homo sapiens, encara no estem cognitivament equipats per gestionar les emocions derivades del que milers de persones pensaran de nosaltres. Malgrat que les nostres eines no fan més que exposar-nos i fer-nos creure que milers de persones estan pendents, aguaitant els nostres moviments. La conseqüència de tot plegat és que perdem el nord, ens apartem de l’important, i acabem confonent aquesta constant cerca de validació social amb el valor real de les coses.
I ja per acabar, no estem aquí per destapar un secret a veus. Aquesta és la protorealitat en la que vivim, la que els capricis dels algoritmes han escollit per nosaltres en forma d’Stories — el nostre particular Show de Truman. Però sí que estem aquí per alertar-te que això és preocupant. I que estiguis tranquil/la: que els altres també en tenen de mocs i, objectivament, la seva vida és una mica més mundana i una mica menys perfecte del que ens volen fer creure.