Tecnologia divina

En parlàvem l’altre dia: si Lluis XVI aixequés el cap avui en dia — després de recuperar-se del cobriment en veure que caminem corbats atenent a un rectangle misteriosament retroil·luminat — li costaria de creure que posseïm tecnologia a la qual, ni tan sols ell, tenia accés; però sobretot, que les esferes més altes de la societat viuen literalment com Deus amb els que ell mateix fantasiejava a l’època.

No obstant això, deixant de banda l’enorme espai temporal i l’acceleració tecnològica a què estem immersos, aquesta incredulitat podria ser quasi previsible en retrospectiva. Els humans som tecnòlegs per naturalesa. Creadors incansables d’eines que ens permeten trobar solucions als problemes que ens envolten: Fred al vespre? Jaquetes. Llagues als peus? Sabates. Curts de vista? Ulleres. Al cap i a la fi, una subtil edició extrínseca de l’espècie.

I aquests només en són exemples trivials, que amb el temps s’han anat sofisticant. Hem passat d’un progrés basat en necessitats, a una evolució quasi capriciosa que ha esdevingut un fi en si mateixa. Per exemple, volar de Londres a Nova York en menys de tres hores o trepitjar la Lluna no són mancances vitals, sinó reptes que ens hem (auto) imposat.

Sigui com sigui, aquesta cursa incessant contra la inquieta frontera del possible s’ha convertit alhora en el motor evolutiu de la societat com també en causa última de desigualtats.

Trickle-down economics és el procés per al qual nova tecnologia, adoptada per les capes més afluents, provoca desigualtats temporals a la societat, però n’acaba essent el seu motor evolutiu en el llarg termini.

Preus prohibitius a l’inici per una tecnologia exclusiva només a l’abast de quatre gats que acaba filtrant a la resta de capes de la societat, fins a convertir-se en quelcom ordinari. Productes que, per una temporada, fan sentir “super-humans” als afortunats prematurs beneficiaris.

Pensem, per exemple, en aquell patriarca que arribà orgullós a casa amb un carro de cavalls rudimentàriament motoritzat o un telèfon “mòbil” que de mòbil tenia la maleta que requeria per ser transportat. Peces tecnològiques avançades al seu temps — ridícules en retrospectiva — però que ens permetien acomplir fites que no eren encara a l’abast de la resta de contemporanis.

Fins avui, aquestes desigualtats han estat font de molts problemes, certament, però mirant enrere, podríem dir que ens han ajudat a arribar on som sense causar un mal sistèmic irreversible pel camí — si més no, tecnològicament parlant. Però malauradament aquesta història podria tenir data de caducitat. Per primera vegada, tals avenços podrien no venir en la forma extrínseca d’un cotxe o un telèfon, per convertir-se en una edició directa de les nostres capacitats cognitives.

Aquesta realitat té nom i cognoms, Neuralink: un producte que neix a la intersecció de la neurociència, la biologia, i la tecnologia, que ens genera més preguntes que respostes.

Com tota tecnologia, Neuralink no és ni bona ni dolenta. Té aplicacions eventualment positives — com ajudar a persones discapacitades o la cura de malalties mentals com la depressió, però també presenta una cara més tenebrosa.

Aquí no estem merament parlant d’unes ulleres o un telèfon mòbil. Això és alguna cosa més. En el moment que comencem a “jugar” amb el cervell, estem potencialment creant l’embrió d’una raça superior. Com de desigual es podria tornar una societat on uns quants hi tenen accés i altres no? Com podem garantir un terreny de joc neutral davant d’individus amb capacitats físiques o cognitives dopades?

Es tracta d’un esdeveniment mai vist a la història on estem, literalment, editant la nostra pròpia evolució. Però on és la línia de què és ètic i el què no? I sobretot, donada la certesa de la seva inevitabilitat, com n’assegurem una distribució equitativa dins la societat? Aquestes i moltes més són preguntes a les què actualment no tenim resposta, i precisament les que discutim — sense posar-nos gaire d’acord — a l’últim capítol de Safareig, una mirada distòpica Neuralink.