2021 / 03 / 10
Ara fa uns mesos, un amic meu d’aquells de Twitter compartia un producte que em picava la curiositat perquè unia una de les tecnologies més prometedores dels últims anys—el blockchain—amb la subhasta de béns d’artistes i dissenyadors d’arreu. Com és habitual, però, quan trobes una cosa que no entens—la mires, la descartes, i continues amb el teu.
Aquesta setmana, però, després de mesos ignorant missatges, correus i tuits, es ven per $600.000, un gif del Nyan Cat de 12 segons al producte que el meu amic compartia. La bogeria havia arribat, i el meu radar, atrofiat i marejat, focalitzava l’atenció en un nou fenomen—els NFT—Non-Fungible Tokens—i la nova economia de l’art, la col·lecció, i el deliri d’invertir i guanyar treballant poc, i esperant encara menys.
El producte en qüestió es diu Foundation—nom preciós, reconeixible i realment apropiat pel que pot esdevenir el nou moviment dels col·leccionistes d’art—o el que és el mateix, la canalització de la nova riquesa adquirida amb la valuació extrema de les criptomonedes. Foundation com tants d’altres, és un producte que es basa en el blockchain d’Etherum, i la idea és meravellosament brillant.
Per entendre-ho, fiquem-nos al cos d’una artista que vol fundar el seu projecte—la Carlota—que signa digitalment la seva obra d’art i l’encunya dins del blockchain, quedant així gravada ja per sempre la singularitat de la seva peça—de fet, aquest petit gest, que té un preu que varia depenent de la congestió de transaccions dins la cadena—marca el començament d’aquesta història, ja que aquella peça, de naturalesa infinitament repetible, passa a ser única i exclusiva, gravada en foc dins d’un blockchain exponencialment col·lapsat.
Després d’això, la Carlota, que ficarà en una subhasta la seva peça, esperarà que algú la compri—i un col·leccionista d’època, que rebrà un certificat d’autenticitat original, guardarà amb pany d’or dins de la seva cartera digital el seu art adquirit, no per ensenyar-lo, ni per presumir, sinó per saber que el té, i, qui sap, per alguna cosa més misteriosa.
Així doncs, per què donem suport a artistes? O per què col·leccionem art? Com pot ser que jocs de 5 euros canviïn de model de negoci a vendre col·leccionables o accessoris exclusius i facin carreres multimilionàries? Per què volem semblar diferents? Hi ha milers d’estudis, centenars de textos, i desenes d’autors dedicats a contestar aquestes preguntes, però entre tots, hi ha una cosa que és clara i apareix a tot arreu—dins d’un món de 7 mil milions de persones connectades, ser únic i diferent, és el que per definició trenca la rutina, i dona raó a la busca incansable del significant de què vol dir ser humans.
L’explosió econòmica de les criptomonedes, la nova generació Z, i la necessitat de ser reconeguts, així com la pressió social de tenir el diferenciador que et torna únic, fan que el que abans era de per si un acte irracional—el d’aparentar i col·leccionar peces d’art, cromos de futbol, o tazos de Pokémon—es converteixi en la nova norma. Companyies i organitzacions com la NBA intenten capitalitzar en aquesta bogeria, fent el marketplace més exitós de la història, amb 50 milions de dòlars de benefici en menys d’un mes venent vídeos de highlights de partits a preus inexplicables—a hores d’ara, el més alt a $100.000 dòlars. I a dia d’avui, a Foundation, es venen cada hora peces per valor d’uns $5.000.
La pregunta que em queda sense resoldre, però és el perquè de tot això? I la curiositat de si no és malaltia, o si, realment, l’economia s’ha convertit en una espiral de sense-sentits a curt termini, amb alts nivells de risc, i baixos nivells de confiança, però amb un prospecte, una altra vegada, meravellosament excitant.