2021 / 10 / 13
La idea era molt bona. Agrupar milers i milers de restaurants, bars i locals diversos en un sol lloc per a que qualsevol persona els pugui trobar i consultar, unes Páginas Amarillas que tendeixin a l’infinit. Encara millor, que no siguin molts locals, que siguin tots. Per fer-ho sostenible a nivell de manteniment i creació de contingut, que siguin els usuaris qui puguin afegir aquests locals. Per donar-li credibilitat, que també siguin els usuaris mateixos qui puguin valorar i comentar aquests llocs. Posem-li nom: TripAdvisor, o Google Maps. Una idea molt bona però també molt fàcilment corruptible. Sembla que feta la plataforma, feta la trampa.
El 2017 un restaurant de Londres anomenat The Shed at Dulwich va fer-se terriblement famós. Estava ubicat en un jardí al sud de la ciutat i només s’hi podia accedir amb reserva prèvia. Els plats eren creats inspirant-se en estats d’ànim i emocions, com luxúria, felicitat o contemplació, i exemplificats amb fotografies evocadores al web del restaurant i les seves xarxes socials. No és d’estranyar que un lloc tan singular arribés a la posició número 1 de TripAdvisor a Londres en només uns mesos. Una fita no poc important, tenint en compte que en aquell moment hi havia més de 18.000 restaurants londinencs llistats a la plataforma.
El més curiós de tot és una altra particularitat que diferenciava The Shed at Dulwich: no existia. El restaurant fictici va ser creat per Oobah Butler, un periodista de la publicació Vice que havia començat la seva carrera escribint ressenyes falses a TripAdvisor, i que explica tot el procés en un article tan divertit com inquietant. Amb l’objectiu de demostrar la falta de veracitat del contingut de la plataforma es va proposar crear un fals restaurant que fos un èxit. Ho va aconseguir.
Casos com aquest demostren que les ressenyes s’han d’agafar sempre amb pinces, ja siguin bones o dolentes. Tan fàcil és pagar (a 13$ la ressenya segons Butler) per una bona crítica del teu local com per una dolenta que desprestigiï la competència. Les plataformes més populars (com TripAdvisor i Google Maps) han acabat pràcticament amb competidores més independents, com Foursquare. Així doncs, quina opció ens queda?
Quan no et pots refiar de plataformes gegants i anonimitzades, tan populars que més gent de la que es pot comptar intenta manipular-les per al seu benefici, la solució pot ser l’enfocament contrari: individus que facin una labor extremadament micro i personalitzada. Aquí la dificultat recau en trobar-los, però una vegada identificats les seves recomanacions són d’aquelles en què pots confiar a cegues.
El nombre de llocs a què podràs accedir gràcies a ells és limitat, especialment si el comparem amb tot el que podries trobar a Google. Té cert sentit però: quan busques un lloc per anar a dinar només en necessites un, el lloc perfecte. De què et serveix trobar-ne cent? Tenir una sobreabundància d’opcions pot donar sensació de llibertat, a la vegada que portar a l’angoixa i la paràlisi. Un cop més, la resposta està en el mantra de Dieter Rams: less, but better.